divendres, 30 de maig del 2014

Patacades

la crua realitat
Que les criatures tenen molts números per obrir-se el cap al Kindergarten no hauria de sorprendre a ningú. S'hi passen moltes hores, hi ha objectes de reconeguda perillositat i les personetes en edat preescolar no destaquen precisament per un domini perfecte de la psicomotricitat. Reconèixer això hauria de ser tan fàcil com entendre que és normal que una dona de fer feines trenqui de tant en tant una figureta, un plat o la planxa. Perquè és qui toca més aquestes coses.

Els accidents de Kindergarten són coses que passen. Però que passin no vol dir que s'aplaudeixin. I encara menys quan la víctima del dia és el Petit i el seu front prominent llueix un vistós Pflaster que no augura res de bo. Rebre una trucada del Kindergarten sempre és mal senyal. Que arribis a la porta i et rebi una altra mare amb cara compungida encara és pitjor. I si totes dues coses passen alhora, malament.

Fa unes setmanes, el Petit va decidir pujar per enèsima vegada al tobogan del Kindergarten, amb la mala sort que va relliscar i es va clavar una morma monumental. Al cap. Al front. La ferida era petita, però profunda. "No l'hem vist caure, ha sigut darrere el tobogan. Li hem netejat, però l'has de portar a l'hospital. Fa mala pinta". El Petit, però, em va rebre amb un somriure, amb les llàgrimes a mig assecar-se enganxades a la cara i una monumental tirita amb dibuixets. "Aua", va dir. I una mica incrèdula, perquè res no feia pensar que aquell nen necessités una visita a l'hospital, vaig colocar el Gran i la Mitjana amb el seu pare i en qüestió de minuts em vaig plantar a la sala d'espera. "Ha caigut al Kindergarten, diuen que és una ferida profunda". Amb això n'hi va haver prou per activar no sé quin protocol que, juntament amb el filet de sang que oportunament va començar a brollar, van aconseguir que passéssim de seguida.

I jo, que a vegades me les dono de valenta en qüestions de salut, va i una mica més i em desmaio quan vaig veure la ferida. Petita com la circumferència d'una colilla. Però fonda. I blanca com el paper, ja gairebé no em vaig sorprendre quan el metge em va anunciar que l'hi enganxaria amb cola, en comptes de posar-li punts. I que procuréssim que no se li mullés durant tres o quatre dies.

Quinze dies van passar fins que va caure l'esparadrap. Quinze dies. I va resultar que el forat continuava allà on era. "Això no passa gairebé mai", va anunciar-me la doctora de guàrdia, quan vam tornar a l'hospital. "Ara ja no ho podem cosir i han de vigilar molt que no se li infecti". Com si fos culpa nostra. En comptes de cola, aquesta va aplicar-hi un bon tou d'una pomada que hauria tombat un cavall, perquè l'endemà, quan el paredetrès va destapar la ferida i jo ja era a punt de desmaiar-me, va anunciar estranyat: "A mi em sembla que està bé". I efectivament, per art de màgia, la ferida s'havia tancat.

Patacades com la del Petit són habituals. Com ho són els virus de panxa que ens visiten regularment i aquest any l'han agafat amb la Mitjana, que hores d'ara es regira de dolor. Al que ja no estava tan acostumada és a les patacades pròpies. Com la que vaig patir el dilluns. Una patacada moral, un suspens, possible, sí. Però amarg, també. Perquè haver-lo evitat hauria estat un gran èxit. I hauria pogut tatxar una cosa més de La Llista. Però com vaig adonar-me un parell d'hores després, quan ja m'havia eixugat unes llàgrimes que m'havien agafat desprevinguda, quan la teva vida és plena de criatures, cites i viatges, no hi ha temps per recrear-se en la desgràcia pròpia, encara que sigui una de comparativament minsa. La vida continua, a velocitat vertiginosa.

divendres, 23 de maig del 2014

Matricula't com puguis

seguiu les instruccions
No és la primera vegada que la meva estupefacció davant els complicats processos de matrícula em fa omplir aquestes pàgines. Ja ho deia fa temps: fer quadrar dies i horaris és un autèntic trencaclosques. I quan ja ho tens tot mig lligat, creues els dits perquè en fer clic a l'enllaç "Matricula't" et surti un formulari editable, concís i ben dissenyat. Malauradament, en la majoria d'ocasions no és així, i en comptes d'un PDF ben mono, t'apareix, horror, un full d'instruccions quilomètric, que has d'imprimir, omplir a mà, escanejar i enviar per correu. Amb resguard de pagament, fotografia i un qüestionari que ni per entrar a Harvard. Total, per una setmana de casal d'estiu.

Però no us penseu que despotrico de la quadriculamenta alemanya, no. Aquesta vegada li toca el rebre al casal d'estiu de l'escola de les cosines del Gran, la Mitjana i el Petit. Coincidint que serem per allà a finals de juliol, hem pensat que estaria bé que compartissin activitats, banys i balls durant cinc dies. I cinc dies no, però un parell d'hores sí que m'ha costat tenir-ho tot a punt.

Ara, quan acabo de clicar Enviar per desfer-me de tota la paperassa (qui sap si amb censura prèvia per part dels serveis secrets americans), tinc necessitat de clamar al cel que així no es poden fer les coses. Que no és tan difícil simplificar els procediments, que avui dia tots anem atrafegats i estem acostumats a marcar caselles i escriure amb el teclat. Que ja no estem per fer bona cal·ligrafia i encerclar opcions, com si fossin conjunts de pomes o peres. No.

Per començar, no pot ser que el formulari consti de cinc fulls. Bé, quatre, si tenim en compte que el primer només conté instruccions. Tremoleu. Sí, perquè primer heu de pagar el 50% de l'import, amb dues transferències separades, una per criatura. En el nostre cas, cal aplicar el 10% de descompte a la segona criatura, però no en el primer pagament. Cadascú s'ha de fer els comptes, pel que es veu. I amb frases de l'estil "descompte 10% per a cada segon germà matriculat" no es pot descartar que hi hagi trampa. Què vol dir, això? Que el segon té descompte i el tercer no? I aleshores, el quart sí?

Un cop pagat i omplert el formulari, s'ha de portar a l'oficina d'inscripció, on te'l canvien per un altre, en aquest cas adient per al segon pagament. I, quan hagis fet el segon pagament, hi has de tornar, perquè no és fins aleshores que et donen el full d'entrada, que en diuen, que has de portar el primer dia de casal. I així amunt i avall una temporada. Afortunadament, això de viure fora té avantatges, i després d'explicar el cas per telèfon, m'han permès enviar-ho tot per correu electrònic. Un detall.

Després de passar-me estona encerclant opcions: nom de casal, setmana, horari, piscina sí/no, flotador sí/no, excursió sí/no, menjar especial sí/no, estic temptada de fer-los un parell de recomanacions, però me n'abstindré, més que res perquè encara no tenen plaça confirmada i no estic segura que s'ho prenguessin gaire bé. De tota manera, algú els ho hauria de dir. Em temo que, si no, més d'un pare o mare a la recerca d'un casalet d'estiu perdrà la paciència abans de tenir a punt el paquet de PDF. I, senzillament, buscarà un casal a dos clics de casa.




divendres, 16 de maig del 2014

Grüezi i adieu

un clàssic
Està quedant demostrat que, si més no en el meu cas, tenir un blog és incompatible amb la vida d'okupa del seient 66, vagó 4 que porto actualment. Si no, com s'explica que la meva productivitat s'hagi reduït a l'ínfima expressió i que no hi hagi manera d'omplir els dos posts que falten per arribar als 100? Quan anava embalada i escrivia historietes com a xurros, em pensava que blogger aviat em faria fora (o pagar) per fer ús de tants bytes. Però en aquestes sis setmanes que fa que vaig amunt i avall, han canviat moltes coses. I, en un sentit concret, torno a ser on era fa deu anys, quan vaig posar els peus a Alemanya per passar-hi només una temporada, un parell d'anys.

I és que tot l'alemany que a base de cursos, visites a metges, converses, ràdios, diaris i televisions he anat aprenent aquests anys, resulta que a Can Xocolata no serveix de res. De res. Tot i els meus esforços per establir la comunicació amb els autòctons, he de reconèixer que no he passat del bon dia. Perquè quan s'adonen que sóc de fora, em parlen en anglès. I a mi que em surt un Hallo, un Guten Tag, un Tschüss o un 'Tschuldigung gairebé sense pensar, em fan parar boja. Grüezi, Grüezi, Grüezi, m'he de repetir en veu baixa abans d'encetar qualsevol interncanvi verbal. Merci.

Per si me n'havia oblidat, he reviscut les sensacions de tot nouvingut que arriba a un país del qual no domina la llengua. La inseguretat que t'envaeix quan no entens ni el preu que et diu el venedor del forn. La vergonya que sents quan veus que no t'han entès. Les ganes de tornar a casa. Bé, en aquest cas, a Alemanya. També m'he imaginat a mi mateixa havent d'aprendre alemany suís des de zero, per poder anar al metge, a comprar, a portar els nens a l'escola. I se m'ha fet una muntanya. Serà perquè aquest cap meu ja està ple i no té ni un calaixet disponible. Serà per mandra inconscient. Serà pel que serà, però les meves visites llampec no em deixen avançar.

Fins ara, el que més útil m'ha resultat per desxifrar mínimament el dialecte suís de Basilea no ha estat demanar-los que es treguin el mitjó de la boca per parlar, sisplau. No. El que millor m'ha anat és el consell que em va donar gratuïtament la noia que em va allotjar a l'estil airbnb les dues primeres nits: l'únic que has de fer és canviar les terminacions de les paraules per una i. I tot i que sembli una broma, funciona. Si més no, per comprar el que compra tothom quan va a Suïssa: Schoggi.